Entrevista al nou jugador de l'Arsenal

Ignasi M. és un jugador de futbol, té 15 anys i l’Arsenal ha estat el club que ha escollit entre tantes ofertes.

P: Ignasi, després d’haver estat al Barça, un gran d’Europa, et serà fàcil a Londres?
R:Evidentment al principi tot serà difícil,però a mesura que passi el temps podré integrar-me del tot, però serà una nova experiencia. També he de dir que aquets dos cops que hi he ant han sigue molt amables i et faciliten molt les coses.

P: Has tingut moltes ofertes, perqué t’has decidit per l’Arsenal?
R:Sí, he tingut ofertes de grans clubs,com el Barça ,el Manchester United…El que m’ha fet decidir-me per l’Arsenal ha sigue el projecte de futur que té, es basa en joves jugadors, un exemple és Cesc Fàbregas.

P:T’agradaria arribar algun dia al primer equip?
R:Aquesta pregunta és obvia, sí, és el meu somni desde petit, poder jugar a l‘èlit del futbol europeu.

P:Què et suposa anar a un altre país?
R:Aprendré la llengua, deixar amics i familia, records, començar de zero en un altre àmbit molt diferent al d’aquí.

P:Trobaràs a faltar la familia i els amics?
R:Sí, és el que més em dol d’aquest somnique estic vivint, són moltes coses les que deixo.

P:Estàs motivat per la teva nova experiència?
R:Sí, i tant,el que vull fer és fer el que m’agrada, de moment he arribat on podria haver imaginat.Estic molt il·lusionat.

P:Esperes una experiència positiva?
R:Sí, perquèsi he decidit anar a Londres és perquè confio en mi i crec que tinc possibilitats, però si no va com m’havia agradat,serà igualment un record que ningú no em podrà pendre.

Entrevista a Josefa

Pregunta: Quines causes et van portar a immigrar cap a Catalunya des d' Andalusia?
Resposta: Vam venir a Catalunya perquè el meu marit era molt aventurer i també va estar influit per un cosí que es trobava aquí. Nosaltres no teníem cap necessitat de venir aquí. Jo tenia uns 38 anys, vaig venir amb el meu marit i les meves dues filles.
P: Porta 46 anys vivint aquí, com és que no ha après el català?
R: Perquè a l’època que vaig arribar el català estava prohibit a les escoles, no l’ensenyaven, i també a Cornellà arribaven molts immigrants d’Andalusia i tots ells parlàvem castellà, que a amb qui fèiem amistat. Ara estic molt penedida per no haver-lo après.
P: Quan vas arribar, et vas sentir acollida pels catalans?
R: Absolutament no. Els catalans “eren molt ells”. Segons els catalans si no sabies parlar el català doncs ja t'en podies tornar a la teva regió d’origen. No vaig tenir cap amistat amb ells, ara sí que en tinc. Mira la meva filla, Fàtima, quan era petita va anar a uns campaments de colònies aquí, a Catalunya, i per no saber català la van apartar i arraconar les pròpies noies d’allà.
P: Troba en falta Andalusia?
R: Gens ni mica. Porto molt més temps aquí que allà. Aquí hi tinc als meus néts, les meves filles i part de la família.
P: De ben petita ha viscut la Guerra Civil i la dictadurañ- de Franco. Què recorda d’aquells dies?
R: Jo tenia 13 anys quan va passar tot això. Recordo moltes morts de soldats, familiars perquè eren de dretes i foren assassinats pels d’esquerres. Durant la guerra el meu poble, Benamejín, era del bàndol dels nacionals. Alguns cops en el mateix poble es concentraven els nacionals i els rojos per cantar coples. En el bàndol que estava que era el nacional recordo una de les cançons que cantàvem deia així: “Arriba la iglesia, arriba los curas, arriba las monjas y la religión, a bajo el marxismo y todo lo malo, arriba la iglesia y viva mi Dios”.
Un cop acabada la guerra els nacionals del poble i agafaven als rojos a la nit i se’ls en portaven amb camions per ser afusellats.
Franco era la millor opció per Espanya en aquella època però no trobava bé que mataran a gent.
P: Has treballat o eres una mestressa de casa?
R: Les dues coses. A casa sempre he treballat i quan vaig venir aquí vaig obrir una botiga de roba en la qual es venien tot tipus de vestits.
P: Ara a la seva edat deu estar ben avorrida sola a casa?
R: No
P: Què fa per a què no s’avorreixi?
R: Sempre m’han agradat les activitats i als 80 anys em vaig apuntar i encara continuo en un curset de pintura artística en el Garcia Nieto (Biblioteca municipal) en la qual assisteixo dos dies a la setmana, era una assignatura pendent. A part d’això faig moltes més coses.
Des de sempre he sigut una dona molt religiosa i per això vaig a l' església en la qual hi vaig quatre dies a la setmana. També exercito la memòria en un curset que vaig a l'Associació de Veïns del Barri del Pedró i amb ells també vaig un dia a caminar. A part d’això també faig coses a casa meva: cuso a les meves filles la roba ja que em vaig treure el títol de Corte y Confección, preparo el dinar pel meu nét Adrià i m’encanta escriure poesies. Es podria dir que no m’avorreixo mai.
P: Et queda per fer alguna cosa?
R: Em queda per fer-ho tot, encara crec que no he començat a fer el que havia de fer.